Llondro

11.09.2019 19:23

Etiquetas:

Catalunya | CONSTRUCCIÓN NAVAL | comercio | mediterráneo | veleros

Bastiments de cabotatge

Aquesta paraula la vaig aprendre de jovenet d’un amic de Tàrrega que l’emprava en el sentit de dropo o pesat. Al diccionari que vaig consultar llavors (no recordo quin), a la biblioteca pública Arús del Passeig de Sant Joan de Barcelona, deia que era sinònim de curt d’enteniment i lent.

Però mon pare deia que també anomenava un bastiment o vaixell característic dels Països Catalans que no tenia traducció al castellà justamente per que fora de la riba mediterrània de parla catalana —Rosselló, Catalunya, València i Illes Balears— no n’hi havia.

Com és obvi, per escriure l’article he investigat una mica i aquí teniu el resultat:

En alguns escrits espanyols (molt pocs) es tradueix com londro.

Sembla que aquest bastiment sorgí al segle XV, a l’igual que la polacra, com a resposta al xabec berberisc. Era un vaixell de guerra —seguramente sense coberta— que si calia es podia propulsar amb rems.

Al segle següent es va fer més gran, amb formes més plenes, major calat i amb coberta.

Al segle XVII ja havia esdevingut un vaixell mercant sense rems, amb poc francbord a plena càrga i dedicat al cabotatge.

Una font diu que l’arqueig, depenent del tamany, era d’entre 150 i 300 tones; una altre parla d'entre 200 i 2000 quintars —un quintar, equival a 4 arroves o 46 quilograms— de càrrega, és a dir aproximadamente entre 9 i 90 tones métriques; una tercera font diu: “es una embarcació de port mitjà dedicada al comerç de cabotatge, semblant a una barca o una tartana (...) a principis del segle XVIII no fan més de 450 quintars de port la més gran”. Probablement totes tres fonts són certes, però el port o capacitat de càrrega dels llondros va canviar amb els anys.

Estava aparellat amb dues o, rarament, 3 veles de creu o rodones al pal trinquet i dues veles llatines al pal mestre i al de mitjana, tots tres pals d’una sola peça.

Imatje de https://i.imgur.com/

Com la sagetia i la galiota, les formes del buc eren herència de les galeres encara que més feixucs. Era un tipus de vaixell exclusiu de la Mediterrània de parla catalana.

El pailebot, més fàcil de maniobra i amb menys tripulants, va anar ocupant el lloc d’aquest bastiment tan peculiar que anà desapareixent abans d’acabar el segle XIX.

Es pot pensar que en un intent de competir amb els pailebots tot reduint la tripulació, se’n van fer de dos pals, sense mitjana amb un floc i amb l’arbre trinquet d’una o dues peces.